QUAN MENJAR ERA NOMÉS MENJAR

Vaig començar a fer atletisme l’any 68 i, avui en dia, encara continuo competint. Durant aquestes gairebé sis dècades, l’esport ha canviat moltíssim.

En aquest article us parlo de la nutrició:

Un croissant —o potser dos— amb cafè amb llet i sucre era el meu esmorzar en la meva millor etapa com a atleta, entre finals dels anys 70 i inicis dels 80. No importava si després anava a entrenar o a competir: aquell era el meu esmorzar.

Però l’esmorzar amb què encara avui somio és el que em preparava la meva mare “per tenir energia” en la meva infància atlètica: un cassó de xocolata desfeta amb rosegons de pa. Un autèntic menjar de déus!

Què feliços érem aleshores sense tenir ni punyetera idea de nutrició!

Actualment, els nutricionistes em dirien que començar el dia amb un àpat basat en brioixeria no era adequat per a una atleta d’alt rendiment: “greixos dolents, massa sucre, baix en hidrats de carboni, poca proteïna, gens de fibra, qualitat nutricional pèssima…”. En definitiva, ni saludable ni adaptat a les necessitats d’un entrenament exigent. Res a objectar.

Els esmorzars dels esportistes d’avui dia estan a anys llum del que es menjava a les dècades dels 60, 70, 80 i fins i tot 90. Ara, cada àpat compleix meticulosament amb l’aportació d’hidrats de carboni, proteïnes, greixos saludables, fibra, vitamines i antioxidants, ajustat a la demanda física que té l’atleta al davant. Les farines refinades, els greixos saturats i el sucre gairebé no hi tenen cabuda o es redueixen a la mínima expressió.

En la meva joventut atlètica, menjava el que em venia de gust, ho gaudia i no m’obsessionava.

El meu esmorzar actual s’assembla molt al que mostren a les xarxes socials els atletes d’elit, tot i que adaptat a una esportista màster postmenopàusica.

La nutrició és un pilar bàsic en la preparació d’un esportista d’alt rendiment. Com a biòloga especialitzada en nutrició ho comparteixo i m’ho aplico. Tanmateix, sí que qüestiono el control exhaustiu al qual es veuen sotmeses moltes dones esportistes pel que fa a la seva complexió física.

Ja sent atleta internacional, la meva alimentació —i la de totes les atletes d’aquella època— distava molt de l’actual. Els meus plats preferits eren els macarrons, l’entrecot amb patates fregides i els gelats de cucurutxo. Pel que fa a les begudes, la Coca-Cola —com deia l’anunci— era l’espurna de la meva vida. Gairebé no menjava fruita, verdures ni hortalisses, i molt poc peix.

Tot i que estudiava Ciències Biològiques, no tenia ni idea de nutrició ni del que implicava una alimentació saludable. El meu interès per la nutrició i la dietètica va arribar anys més tard.

Encara menys sabia com s’havia d’alimentar una esportista d’alt nivell. Menjava i bevia el que em venia de gust, sense remordiments ni preocupacions, sense importar si havia d’entrenar o competir. Ningú qüestionava el meu pes corporal. En aquest aspecte, les meves companyes i jo vam ser afortunades.

El nostre desconeixement va evitar que caiguéssim en l’obsessió pels quilos i, per tant, en trastorns de la conducta alimentària (TCA) o en problemes de primesa extrema, amb totes les greus conseqüències que comporten: fragilitat òssia, fractures per estrès, trastorns menstruals, amenorrea… i també problemes de salut mental.

No van tenir tanta sort les esportistes d’altres disciplines, com les gimnastes, que des de ben petites eren sotmeses a dietes draconianes per retardar la menarquia i evitar un desenvolupament massa voluptuós. Als anys 70 i 80 era molt habitual veure gimnastes —sobretot dels països de l’Est— que, amb més de 15 anys, tenien un físic de nenes de deu.

Durant l’adolescència jo sí que vaig engreixar i vaig passar a ser una noia “rodoneta”. Feia 1,56 metres i vaig arribar a pesar 53 quilos. Mai em va preocupar. Els meus resultats milloraven cada temporada, fins a assolir la millor forma de la meva vida i córrer els 100 metres en 11,81.

Però un dia, durant una concentració de relleus amb l’equip nacional, un entrenador em va dir: “Vives, deixa de menjar gelats, que se te’n van tots al cul”.

Aquell desafortunat comentari va desembocar en una obsessió. Vaig deixar la pasta i els gelats, i vaig començar a menjar menys. Vaig perdre 5 quilos i sí, em vaig quedar amb un «tiparru», però les meves marques van empitjorar. Una llàstima, però veure la baixada de rendiment em va obrir els ulls i em va salvar de caure en una anorèxia o en un TCA. Estar prima, lluny de beneficiar-me, perjudicava la meva velocitat. Vaig perdre greix, sí, però també massa muscular i força. Vaig tornar a menjar a gust… i vaig tornar a baixar dels 12 segons als 100 metres.

De no donar gaire importància a la bàscula, vam passar —a inicis del segle XXI— a considerar el pes i la composició corporal (massa òssia, magra i grassa) com a paràmetres determinants en la recerca del màxim rendiment esportiu.

He viscut en primera persona com, en diversos equips de futbol femení, cada poques setmanes es pesa les jugadores i se n’avalua la composició corporal. Si l’augment de pes es deu a un increment del teixit gras, se’ls pauta una dieta —adequada a la seva planificació— per complir amb els requisits del següent control.

És una pràctica que pot ser beneficiosa, però cal ser molt curosos amb els missatges que es transmeten a les esportistes i amb els efectes col·laterals que comporta.

La recerca del “físic ideal” per millorar el rendiment no compensa els riscos per a la salut física i psicològica que pot generar.

És una problemàtica que, en el món de l’atletisme, ha causat greus problemes entre especialistes de mig fons i fons. Afortunadament, crec que la pressió per assolir el físic òptim ja no sol ser tan fèrria. Les gimnastes actuals ja no són les nenes esprimatxades que vèiem als setanta i vuitanta, sinó noies ben desenvolupades, amb cossos bonics i sans. Les atletes d’alt nivell compten ara amb més suport mèdic, nutricional i psicològic que vetlla constantment per la seva salut física i mental, cosa que també passa en molts altres esports.

És un gran pas endavant. En la meva joventut atlètica, menjava el que em venia de gust, ho gaudia i no m’obsessionava. Però si, per exemple, hagués patit una anèmia —una patologia molt comuna entre dones esportistes en edat fèrtil—, probablement mai ho hauria sabut. En aquella època no ens feien controls de pes, però el més greu és que gairebé ningú vetllava per la nostra salut, excepte els nostres pares.

La ciència ha millorat el rendiment, però no pot fer-ho a costa del benestar dels esportistes. Celebro els avenços en nutrició esportiva i en tots els àmbits, però em qüestiono si és lícit utilitzar mètodes que converteixen els cossos en objecte de control i judici constant. Alimentar-se bé també hauria de ser sentir-se bé. Per sort, sembla que això ja es comença a entendre.