PETJADES SOBRE LA CENDRA

Vaig començar a fer atletisme l’any 68 i, avui en dia, encara continuo competint. Durant aquestes gairebé sis dècades, l’esport ha canviat moltíssim. En aquest article us parlo de les pistes

Jo vaig néixer com a atleta l’any 1968. Ho vaig fer a l’estadi del Congost de Manresa, un recinte construït en 1951 que comptava amb una pista de terra de 400 metres.

Quan jo vaig debutar, la pista ja l’havien canviat per una de cendra, una superfície terrosa i negra, d’aspecte tristot, d’acord amb aquella època en blanc i negre que vivíem.

Res a veure amb el confort de les pistes actuals, de colors cridaners, que només amb veure-les ja t’entren ganes de posar-te a córrer.

A diferència del tartan, la cendra és bruta, engorrosa i poc acollidora. Quan plovia corríem sobre un fangar

Però quan vaig començar com a velocista les pistes de material sintètic gairebé no existien. El tartan es va utilitzar per primera vegada en els Jocs Olímpics de Mèxic de 1968, precisament l’any en què jo vaig començar a fer les meves primeres gambades atlètiques.

A diferència del tartan, la cendra és bruta, engorrosa i poc acollidora, com eren gairebé totes les instal·lacions d’antany.  Tant se val si era una pista de bàsquet, un camp de futbol, de rugbi o una pista d’atletisme. Els terrenys solien ser poc practicables i tampoc era habitual disposar d’unes bones instal·lacions. Ni us explico com eren els lavabos!

En El Congost, quan plovia corríem sobre un fangar i, quan gelava, havíem de batallar amb una superfície relliscosa. Si calia córrer de pressa, era imprescindible posar claus molt llargs a les sabatilles. Córrer amb claus era un luxe, perquè normalment corríem amb vambes —calçat minimalista on n’hi hagi— per a escalfar i també per a fer sèries.

Podeu imaginar-vos que les sabatilles d’aquella època no eren ni de bon tros les “supersabatilles” que es fan servir ara, amb plaques de carboni, drops i soles hipergruixudes.

Passava el mateix amb els blocs de sortida. Startings en dèiem llavors. Eren de fusta i havíem de subjectar-los a la pista amb dos claus i una maça.

Tot el material que fèiem servir era arcaic o inexistent. L’ altura i la perxa es feien sense colxoneta!

A principis dels anys seixanta es saltava altura i perxa sense colxoneta. Sembla increïble, però així era.

I on queien els saltadors? A terra? La resposta és sí i donant-se autèntiques patacades.

Els saltadors, de fet, queien sobre un munt de sorra que prèviament ells mateixos havien amuntegat amb una pala. Com us podeu imaginar, la caiguda era gairebé tan important com la batuda i ni la més depurada de les tècniques de franqueig del llistó podia evitar que el saltador es fotés una bona costellada.

Saltar alçada era molt dur en aquelles condicions. Saltar perxa era una heroïcitat.

Per sort, no em vaig dedicar a l’alçada. Obvi, no aixeco un pam de terra. La meva especialitat era la velocitat pura.

Malgrat tot el que us he dit, reconec que córrer sobre cendra tenia una cosa especial.

Les pistes de cendra tenien una cosa especial: les nostres petjades quedaven marcades.

Sobre el tartan es corre moltíssim més ràpid, cert, però les trepitjades no deixen empremta. Passen desapercebudes. Sobre la cendra, en canvi, les marques de les teves gambades queden impreses en la superfície, donant testimoniatge del teu esforç i del teu recorregut.

Quan era una nena atleta m’agradava veure les meves petjades en la pista. Les comptava i així sabia quantes gambades havia donat en cada sèrie i quina longitud tenien. No em servia de gaire, però m’entretenia. Comparava les variacions d’una sèrie a una altra i observava com canviaven segons la distància i a mesura que avançava el recorregut.

En aquells dies desconeixia que el nombre de gambades, la seva amplitud i la seva freqüència eren dades importants per a conèixer les aptituds d’un atleta. Molt menys sabia que aquests paràmetres ja es començaven a analitzar per a millorar el rendiment dels corredors.

Es feia amb l’ajuda d’un cronòmetre de ma d’esfera i agulles, una cinta mètrica i una moviola.

Avui dia, comptar petjades al meu estil Sherlock Holmes o analitzar una carrera amb una moviola forma part de la història.

Comptava les meves petjades sobre la cendra sense saber per què, però a la meva manera ja analitzava les meves curses

Després de gairebé sis dècades, la tecnologia ha avançat una barbaritat: cèl·lules fotoelèctriques, gravacions assistides per sistemes informàtics, GPS, sensors corporals… I, està clar, intel·ligència artificial. Avui podem obtenir una infinitat de dades per a analitzar fins al més mínim detall de la carrera d’un atleta i detectar quins aspectes es poden corregir per a potenciar el seu rendiment.

Jo només era una nena que comptava les seves pròpies petjades sobre la cendra sense saber molt bé per què. Però me n’adono que sense saber-ho, a la meva manera ja analitzava les meves curses.

Avui, en un tres i no res un artefacte pot mesurar la longitud de cada gambada, la seva freqüència, el temps de contacte amb el sòl, la velocitat, l’acceleració i una infinitat més de paràmetres i fer-ho de manera molt més precisa. D´aixó no en tinc cap dubte.

Però el més fascinant d’aquelles emprentes era que només em calia mirar enrere per veure el camí que acabava de recórrer… i ho feia sense necessitar cap sensor!

Potser per això, després de tants anys corrent sobre tartan, encara guardo un afecte especial per aquelles pistes tan embrutadisses. I cada temporada intento no faltar a la cita que anualment se celebra a l’antiga pista de cendra de la universitària de Madrid en homenatge al gran atleta Miguel de la Quadra Salcedo.