COMPETIR AMB LA REGLA, DEL TABÚ A LA CIÈNCIA

Vaig començar a fer atletisme l’any 68 i, avui en dia, encara continuo competint. Durant aquestes gairebé sis dècades, l’esport ha canviat moltíssim. 

En aquest article us parlo de la menstruació:

Quan vaig començar a practicar atletisme encara no tenia la regla, i el poc que sabia sobre el procés fisiològic més determinant en la vida d’una dona era gairebé nul. Sembla increïble, però així era.

Als anys seixanta, la menstruació era un tabú i estava plena de supersticions absurdes.

Era un tema que simplement no es tractava. Els entrenadors no s’interessaven pel nostre cicle menstrual o, més ben dit, l’evitaven. Tot i això, aquesta indiferència, lluny de molestar-nos, ens resultava un alleujament: en aquells temps, a les dones tampoc ens resultava còmode parlar del nostre període amb els homes.

L’educació retrògrada que havíem rebut ens feia sentir vergonya de menstruar. Encara que estiguéssim recaragolades pel mal de panxa, intentàvem dissimular-ho. Com a molt, t’atrevies a comentar-ho en veu baixa amb les teves millors amigues, sempre parlant en clau, perquè pronunciar la paraula “regla” no estava ben vist. A Manresa li dèiem “la tia”, però hi havia tants sobrenoms com llonganisses. La qüestió era no dir la paraula maleïda.

La menstruació estava envoltada de supersticions absurdes. I era fàcil creure-les, perquè tota la informació que teníem ens la transmetien les nostres mares. Els pares, per descomptat, ni mu. Era un tema estrictament de dones.

Es deia que no et podies banyar ni dutxar perquè la regla se’t tallaria per sempre; que era perillós fer esport; que si feies maionesa es tallava, que les flors es marcien en tocar-les i que, si un noi bevia una gota de la teva sang, quedava enamorat de tu per sempre. Disbarat rere disbarat.

Les meves primeres competicions amb la regla les vaig fer utilitzant “draps” de cel·lulosa, que era com portar un bolquer de nadó. Si duies pantalons, tenies la sensació que tothom sabia que estaves amb la regla, i això era molt desagradable.

Ben aviat van arribar les compreses, més subtils que els draps. I una mica més tard, els “Tampax”, que per a les esportistes, especialment les nedadores, van ser una autèntica revolució: més higiènics, molt més còmodes per competir i pràcticament imperceptibles. Però també van arribar carregats de prejudicis: es deia que provocaven coàguls o que, en fer-los servir, es perdia la virginitat.

Per a mi, el més complicat va ser que no tenia ni idea de com posar-me’ls. Quan em va venir la regla per primera vegada tenia 12 anys i estava convençuda que als meus genitals només hi havia un forat: el de fer pipí. Una companya, velocista, una mica més espavilada que jo, em va ensenyar com es col·locaven i, sobretot, per on! Allà vaig descobrir que, en lloc d’un, en tenia dos. Gràcies a Déu! Si no, sí que hauria tingut un problema seriós… a més de continuar alimentant les xafarderies sobre el caràcter diabòlic d’aquell invent.

El dia de la meva primera regla tenia una competició. La meva germana gran, que ja havia passat per tots els tabús, em va dir: “A dutxar-te. I si et diuen que no pots, ni cas”.

Quan vaig sortir cap a la pista, va ser la meva mare qui em va donar el millor consell: “No et preocupis per la regla, et farà córrer més. Avui batràs el teu rècord”. I el vaig batre. Des d’aleshores, gairebé sempre que competia amb el període aconseguia les meves millors marques.

Vaig tenir la sort de rebre missatges positius, però no totes les meves companyes ho van viure igual. Algunes no venien a entrenar durant aquells dies perquè les seves famílies estaven convençudes que menstruant no era convenient.

Avui dia, la dona s’ha alliberat i la societat respecta les particularitats de la fisiologia femenina

Amb els anys, la dona s’ha anat alliberant i la menstruació ha deixat de ser un tabú, almenys a la nostra societat. Avui dia, les esportistes parlen obertament dels seus períodes, fins i tot davant dels mitjans de comunicació. Jo també m’hi estenc, sense embuts, sobre els períodes que ja no tinc… és a dir, la menopausa, un altre estigma que també hem hagut de superar.

La comunicació entre esportistes i entrenadors ha millorat notablement. Avui és habitual que els entrenadors preguntin per l’estat físic i emocional de les seves atletes i fins i tot portin un registre dels seus cicles.

Com m’hauria agradat arribar un dia a l’entrenament i poder dir: “Escolta, míster, m’ha de baixar la regla i gairebé no he dormit” o “Estic sagnant i em fa molt mal la panxa”… i que ell em respongués: “No et preocupis, canviem l’entrenament”!

Han passat anys, però finalment allò que durant tant de temps es va considerar “una cosa de noies” s’ha començat a estudiar amb rigor. En l’última dècada s’han publicat múltiples estudis científics sobre la influència del cicle menstrual en el rendiment esportiu. Avui sabem que el cicle és un factor clau per a la salut i el benestar de la dona esportista.

Actualment s’investiga com afecta el cicle en el rendiment i en molts casos els entrenaments s’ajusten al «timing» hormonal de les esportistes

Les investigacions avancen i, tot i que encara queda molt per descobrir, cada vegada hi ha més entrenadors, preparadors físics i esportistes que tenen en compte el “timing” hormonal per planificar les càrregues de treball, especialment durant els dies de sagnat.

Fins i tot el tipus d’entrenament s’adapta segons la fase del cicle. En funció de les hormones predominants en cada moment es treballa més la força, la resistència, la velocitat màxima, la tècnica, l’elasticitat o es prioritza el descans. Els estudis continuen aportant nous resultats i no són del tot concloents. Tanmateix, sembla força clar que els dies més crítics són els previs a la menstruació (síndrome premenstrual) i durant el sagnat. En aquestes dates, el més recomanable és reduir les càrregues i afavorir la recuperació, tot i que sempre dependrà de l’estat de l’esportista i de la seva especialitat.

Si fa 58 anys algú m’hagués dit que la meva regla seria tinguda en compte per planificar els entrenaments, hauria pensat que estava boig

A mi aquesta revolució em va arribar tard. Ni tan sols en la meva etapa com a atleta màster, quan vaig començar a competir amb 40 anys, vaig poder aprofitar-ho. Encara era fèrtil, és clar, però quan vaig descobrir el que deien els estudis sobre el cicle menstrual i el rendiment, ja se m’havia retirat la regla. Tant de bo també s’incrementi l’interès per investigar les dones esportistes durant la menopausa que en el segle XXI ja som una multitud.

Avui la societat ha fet un pas de gegant en reconèixer i respectar les particularitats de la fisiologia femenina. Això no només millora el rendiment, sinó que redueix el risc de lesions i malalties i contribueix al benestar integral de les esportistes.

Afortunadament, la majoria dels homes ara ja accepten amb naturalitat la menstruació. Però encara queda camí per recórrer: en molts països, cultures i creences, els dies de sagnat continuen sent un estigma i una forma de discriminació cap a la dona.

Als meus gairebé 69 anys, m’emociona que les generacions actuals puguin entrenar, competir i parlar de la seva menstruació amb llibertat i suport. Ara ja no han d’amagar el seu dolor, ni sentir-se febles, ni avergonyides.

Veure com la ciència, l’esport i la societat comencen a mirar de cara la fisiologia femenina és un triomf, i esperem que els estudis continuïn avançant i deixin de centrar-se exclusivament en el sexe masculí.